dissabte, 3 d’octubre de 2015

Jacint Verdaguer



Jacint Verdaguer i Santaló (FolguerolesOsona17 de maig de 1845 – Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) fou un poeta i prevere català. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el marc de la Renaixença torna a situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària.


Obra disponible a biblioteques de l'Hospitalet:

Aires del Montseny
Al cel (1925)
Cántichs (1890)
Caritat (1913)
Jovenívoles (1925)

Pàgina web molt completa amb multitud d'informació sobre la seva vida i obra, elaborada per la UOC
Documental biogràfic del poeta i escriptor romàntic Jacint Verdaguer i Santaló, nascut a Folgueroles. Osona, el 1845 i mort a Vallvidrera el 1902. Capítol del programa "La nostra gent", produït el 1982 i estrenat el 6 de gener del 1983 a la Segona Cadena de TVE.



La relació de Jacint Verdaguer amb l'espiritisme

Verdaguer sempre va mostrar interès vers el món espiritual i va dedicar-se a realitzar exorcismes, la qual cosa li va valdre el rebuig per part dels seus superiors eclesiàstics.  En els següents enllaços trobareu tota la informació al respecte.

Blog El vidre al cor
Blog Infokrisis
Blog El Borde de la Frontera
Blog QADAR
Verdaguer i els espiritistes, de Gerard Horta (article de l'Avui Cultura, 28/03/2002)
Atràs Satanàs, que ve Verdaguer (article de El País, 24/12/14)

La recopilació dels seus exorcismes apareix al llibre Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions, obra de 412 pàgines amb els escrits de tres quaderns d'exorcisme.  Verdaguer participava activament en els exorcismes que es feien a la casa d'oració del carrer Mirallers de Barcelona. Allà, participava amb oracions i escrivia els quaderns per explicar el que succeïa en les sessions. D'aquesta manera, es poden llegir experiències d'exorcismes de gent que acudia al lloc.
Aquest llibre no està disponible a les biblioteques de la ciutat, però el podeu demanar per préstec interbibliotecari.



Vora la mar de Lusitània, un dia
los gegantins turons d’Andalusia
veren lluitar dos enemics vaixells;
flameja en l’un bandera genovesa,
i en l’altre ronca, assedegat de presa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells.

Van per muntar-se les tallantes proes,
com al sol del desert enceses boes,
per morir una o altra a rebolcons;
i roda com un carro el tro de guerra,
fent en sos pols sotraquejar la terra,
temerosa com ells d’anar a fons.

Així d’estiu en tarda xafogosa
dos núvols tot just nats, d’ala negrosa,
s’escometen, al veure’s, amb un bram,
i, atrets per l’escalfor de llurs entranyes,
s’eixamplen acostant-se, les muntanyes
fent estremir a l’espetec del llamp.

Amb cruixidera i gemegor s’aferren,
com espatlludes torres que s’aterren
trinxant amb sa caiguda un bosc de pins;
i entre ais, cridòria i alarit salvatge,
ressona el crit feréstec d’abordatge
i cent destrals roseguen com mastins.



Fragment de "L'Atlàntida"



L'obra comentada: Canigó


L'acció d'aquesta història passa en els Pirineus durant el segle XI. La història comença quan Gentil, fill del Comte Tallaferro, després de ser armat cavaller a l'Església de Sant Martí del Canigó, s'afegeix a l'exèrcit cristià que està en missió de parar l'atac dels musulmans. Més tard, el noi que fa guàrdia al castell de Rià per evitar un atac dels àrabs, contempla el Canigó, mentrestant, el seu escuder li comença a parlar de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi.
Allà és rebut per Flordeneu (Griselda o Edelweiss), la reina de les fades, però sota l'aparença de Griselda. Aquesta el sedueix i recorren tots dos junts els dominis pirinencs.
Encisat per ella, el minyó s'oblida de la batalla i l'acompanya en un vol pels Pirineus en una carrossa voladora mentre ella li ensenya la serralada i les seves llegendes. Guifré, l'oncle del cavaller, s'adona que l'exèrcit cristià està perdent i ho atribueix a la deserció de Gentil. L'oncle el sorprèn quan està amb la fada i, llavors, dominat per la ira, mata el seu nebot estimbant-lo muntanya avall. Mentre el seu pare venç els àrabs, el cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí. Guifré es penedeix del seu crim, aconsegueix que Tallaferro el perdoni i decideix fer-se monjo. Quan Guifré es troba a les portes de la mort, demana que en el lloc on morí Gentil hi sigui plantada una creu.

Gràcies a un acord entre la Fundació Jacint Verdaguer i Edicions 62, la podeu descarregar en PDF