(article al voltant de la sessió dedicada a Federico García Lorca)
Reconec que em feia una mica de por la segona sessió
dedicada al nostre club de poesia, més que res perquè el Poeta en Nueva York de Lorca no és un llibre fàcil. Potser hauria
estat més senzill començar per una antologia del malaguanyat poeta, però de
vegades penso que cal enfrontar-se amb les grans obres de la literatura amb
voluntat desmitificadora, i aquesta era una oportunitat fantàstica per poder
fer-ho: llegir de forma col·lectiva un poeta extraordinari que en aquest
poemari necessita d’una certa hermenèutica.
La sorpresa es va anar produint al llarg de la sessió, a
mesura que les paraules comentades i llegides del poeta anaven ressonant entre
els prestatges de la secció infantil de la biblioteca. I és que d’alguna manera
Lorca utilitza imatges com les que podrien poblar la imaginació infantil més
desbocada per crear un poemari que és d’una gran profunditat lírica i
simbòlica, però que a la vegada és profundament social, amb una fascinació
absoluta pels negres i pels personatges marginals que es troba en el seu
deambular el poeta.
La sessió s’allarga i s’allarga i llavors es produeix el que
per a mi és la màgia absoluta, el moment en què cada un dels lectors fa les
seves pròpies interpretacions del text, el moment fascinant en què el monòleg
esdevé diàleg entre nosaltres i amb els textos, partint dels textos i intentant
arribar al món. Llavors Lorca ja ha impregnat les nostres ànimes i ja ens hem
fet més nostre aquest poemari tan especial.
Sebastià Bennasar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada